L’any del desconcert reuneix els treballs plàstics de Belén Segarra, Laura Castelló, Rodrigo García i Noel Pascual Cándido, obres en procés, ja acabades o rescatades durant el 2020. Un conjunt que funciona com una constel·lació de sentiments i desitjos, dels molts possibles, sorgits del cúmul d’experiències que l’emergència sanitària ens ha portat. Hi ha obres meditades en un moment de recapitulació vital, d’altres executades amb el frenesí d’un impuls. I d’altres que, com si es tracés de presagis, jeien a un calaix a l’espera d’eixe fet, en principi inversemblant, que les refermés. En temps convulsos l’art s’erigeix en taula on ancorar-nos fins que la tempesta alleugere i, amb sort, s’albire una altra realitat.
Els treballs d’aquestos quatre artistes castellonencs estableixen un diàleg metafísic a la sala de Les Aules.
Mentre Segarra ancora la consciència a la sèrie Tarot, Castelló dibuixa horitzons a Los balcones. Pascual Cándido persegueix les altres realitats a Observando sin observar i García fa paleses pors i anhels als s/n. Una suma que si més, constitueix l’art propi de l’any en què la societat contemporània va volar per l’aire.
En temps digitals on la curiositat voreja el xafardeix Segarra, Castelló, García i Pascual Cándido recreen part del seu estudi a L’any del desconcert. Un exercici de mostració que si bé permet la persona visitant adintrar-se en els seus espais, els seus processos creatius, conéixer els i les artistes i les seues motivacions. De quina manera i amb quins materials i eines fan d’una idea una obra d’art. I així artista i obra queden despullats a la sala d’exposicions. I tot perquè, en mig del desconcert contemporani, les i els visitants troben a l’art els referents que enalteisquen el seu esperit.
Belén Segarra
Belén Segarra presenta Tarot, 2020, sèrie il·lustrada dels 22 Arcans Majors creada durant aquesta pausa obligada, feta reflexió, on lluny del tràfec exterior va tornar a pintar per a si mateix. A Tarot conjuga la puresa del color amb la natura conformant un imaginari místic que busca trencar amb tota lògica convencional, bé fusionant allò animal amb allò humà o bé fent brollar vida on en principi hi havia mort. De la mateixa manera presenta figures femenines poderoses, les seues dones miren fixament mentre es prenen el dret d’absentar-se, es permeten el cansament, l’avorriment o la imperfecció, en paraules de l’artista. Segarra també exposa per primera vegada Monstres, 2020. Obres executades sense esbossos, idees o colors preestablerts perquè la premissa és soltar la mà i deixar-se dur en un exercici que té d’alliberador com d’honest al mostrar com, a través del llenguatge pictòric, aconsegueix posar ordre a allò que li explota al dintre.
Laura Castelló
Com el mateix nom indica a Los balcones, 2020, Laura Castelló ubica aquesta sèrie d’acrílics que il·lustren la conquesta d’aquest espai als darrers mesos. Mentre la vida continuava a dintre de les llars, el quefer es detenia al carrer cap on mirar amb por, nostàlgia i desig. Un episodi de tancament forçat que, lluny de recordar com un fet trist, Castelló plasma amb les seues tintes xineses i aquarel·les com un homenatge d’uns temps d’inflexió per a la humanitat. I en l’afany per enaltir aquests fets sorgeix la sèrie Il Dolce Far Niente, 2020, el plaer de no fer res com a resposta al tràfec de la immediatesa i de la producció desmesurada a què estàvem acostumades. Unes il·lustracions que, com la filosofia del concepte italià, conviden a la pausa, a la introspecció i amb ella, a apreciar les coses simples i la relaxació sense remordiments.
Rodrigo García
Rodrigo García presenta un conjunt d’obres sota el títol s/n, 2020, on imagina des de l’aïllament viscut el retrobament, o com la separació podria convertir-se en eterna mentre el cos i la vida romanen estancats i sols queda la imaginació. Aquesta experiència de soledat i desconnexió marca els anhels de García atent a qualsevol estímul al seu voltant, un paisatge, una persona. Les cançons o les obres de Gabriel Hernández Walta o Jamie Hewlett. La trajectòria de García ve marcada pel lligam artista i obra, que porta a la seua màxima expressió al definir-se a si mateix com un canal pel qual discorren vivències i sentiments que la seua mà executarà en un suport físic.
Noel Pascual
A la sèrie Observando sin observar Noel Pascual Cándido busca enaltir allò decadent i mustiar allò bell. Es tracta d’il·lustracions conceptuals sobre una base collage inspirades en els treballs de Joan Brossa, Chema Madoz, Sarah Illenberg, Isidro Ferrer o Pep Carrió. Obres executades, però no exhibides perquè l’artista no trobava l’impuls que motivara tal acció fins que el desconcert viscut va fer que descobrira l’atemporalitat conceptual d’uns collages que apel·len directament els i les visitants per fer que s’adonen d’eixes altres històries ocultes en cada detall, gest o acció.
Making of: video del muntatge de l'exposició L'any del desconcert.